Casa En Venda de Els Amics De Les Arts

Vam creuar tot el bosc. No vam voler fer cap drecera perquè era l’últim cop. De nou, el gran revolt ens anava descobrint la casa. Vam saltar la tanca i vam seure prop del roure gros. Vaig preguntar: “Fem bé?”. I tu em vas dir, germana meva: “Ja no és nostra”, agafant-me de la mà ben fort.

I si et truco tan tard és perquè ningú més pot entendre-ho. Ningú.

La casa dels estius. Parlo de tardes infinites. De com l’àvia reia quan ens veia jugar els dos. L’avi tornant de l’hort, amb aquell gos que mai no creia. Deia: “Ja m’hi poso”, i es deixava marcar tots els gols.

Tu també encara els sents? Tu també encara els notes a prop? Tu també encara creus que, de tot el món, els nostres eren els millors?